A l'hora de triar el programari per a fer i gestionar les còpies de seguretat hem de tenir unes directrius molt clares:

Tal qual, les còpies les hem de programar perquè s'executin automàticament. És molt important que tingui opció perquè, en cas de tenir l'ordinador apagat, la còpia que no s'hagi pogut fer s'executi immediatament després de posar en marxa l'ordinador.

És crucial que les còpies generin un registre d'esdeveniments, El més habitual és que només informi d'errors, però sempre hauríem de poder seleccionar el nivell de detall del registre. També és molt interessant que aquests registres s'enviïn per correu electrònic cada cop que finalitza una tasca programada de còpia.

Amb la nova llei antifrau, no val la pena arriscar. Així doncs, cal que el programari permeti fer reserves de còpies:

Això potser és el més crític de tot. Les còpies poden contenir dades personals, així que hem de poder encriptar-les. El tema de la compressió és, bàsicament, per estalviar espai tant si fem còpia en línia com si la fem en local.

Moltes vegades, només ens interessa recuperar un document en concret, per aquest motiu és molt important que el programari de còpies de seguretat pugui fer recuperació de fitxers individuals, sense necessitat d'haver de recuperar tot un conjunt de dades. Això agilitza moltíssim la recuperació de dades.

Fugiu, si us plau, de tot producte gratuït. Estem parlant de protegir dades empresarials (per molt petita que sigui l'empresa) no de guardar el vídeo del primer rotet del vostre fill.

Productes de subscripció anual en trobarem, molt fiables, a partir de 20 €/any.

La majoria de programes ens donen un marge de prova de 15 o 30 dies, aprofiteu aquesta característica per analitzar el programari.

I fins aquí l'article d'avui. Si teniu dubtes, feu-m'ho saber mitjançant el formulari de contacte. Salut!

No fa gaire vam deixar les coses clares en el primer article dedicat a les còpies de seguretat i en aquest article donaré un cop d'ull a diferents opcions de maquinari on fer les còpies.

El sistema més senzill i més econòmic és el disc dur extern. La inversió que haurem de fer serà força baixa, tenint en compte el volum de dades a copiar.

Posant d'exemple el meu cas: tinc prop de 400GB de dades, i faig una còpia completa cada dilluns i la resta de dies de la setmana faig còpies diferencials (només de les dades modificades). Tinc dos discs durs externs que vaig alternant cada dilluns. Sumant el cost de les dues carcasses externes i els dos discs durs, no vaig gastar més de 120€.

Els sistemes NAS ens faciliten la vida d'una manera exagerada. En realitat són ordinadors, però orientats a servir i gestionar dades.

En aquest cas la inversió inicial serà força elevada. Tinguem en compte que com a mínim, necessitarem un NAS de dos discs.

Un sistema de dos discs té un cost d'entre 120 i 220€ als quals hem d'afegir el cost dels discs durs. Donat que els sistemes NAS són força exigents no ens valdrà un disc dur qualsevol. El fabricant de discs durs Western Digital té la línia de productes Red que són discs durs pensats per a sistemes NAS. Un disc dur d'1TB té un cost que està entre els 60 i 90€ depenent del distribuïdor.

Un altre aspecte que no podem oblidar: Un sistema NAS requereix d'una mínima infraestructura de xarxa de dades CABLEJADA.

Però amb això no n'hi haurà prou. Caldrà també un disc dur extern on replicar el NAS per a una major seguretat.

Avui dia trobem serveis com OneDrive, GoogleDrive o Dropbox (i n'hi ha molts més) que ens ofereixen un espai gratuït que ens pot anar molt bé per fer còpies de seguretat. No oblidem que les dades que hi posem no estaran sota el nostre control i, per tant, haurem d'aplicar mesures de seguretat fortes: contrasenya forta, activar el 2FA, utilitzar aquest espai exclusivament per a les còpies de seguretat, i encriptar les còpies.

Si tenim un gran volum de dades podem contractar una ampliació de l'espai. Hi ha tarifes que van des dels 2€ al mes fins als 99€ anuals. Dedicaré un article a parlar d'aquests serveis.

Molt útil per a volums petits de dades si optem per serveis gratuïts.  Si gestionem bé el sistema de còpies ens pot estalviar molts maldecaps si tenim una pèrdua de dades. Indicat per a empreses i autònoms que només treballen amb documents de text i programes de gestió fiscal i comercial.

Quan parlem de cintes sembla que fem un salt enrere en el temps, però us puc assegurar que aquest és el sistema més fiable i més usat per a la còpia i emmagatzematge de grans volums de dades.

Necessitem un maquinari específic (unitat LTO) i mitjans específics (cintes LTO). També és recomanable fer servir programari específic i amb contracte de manteniment/actualitzacions.

Si bé és un mètode pensat per a empreses mitjanes i grans (pel seu cost elevat) és molt recomanable per a microempreses i autònoms que es dediquen a la fotografia o a la producció audiovisual.

Ja que la inversió inicial és molt elevada, aquest mètode només el recomanaria a empreses amb volums enormes de dades o, com ja he dit, a fotògrafs o videògrafs professionals que han d'emmagatzemar projectes a llarg termini.

Si teniu algun dubte podeu plantejar-lo al formulari de contacte.

Crec que no fa falta dir que ara com ara, en entorns domèstics i sobretot professionals, la informàtica ens acompanya en tot moment. Tenim l'ordinador ple de dades: documents, fotos, e-mails, calendaris, contactes, comptabilitat, facturació, gestió de clients, inventaris... En el cas d'un entorn professional, depenem pràcticament al 100% de la disponibilitat d'aquesta informació. Però no som del tot conscients que, en el pitjor dels casos, totes aquestes facilitats es poden convertir en el nostre pitjor malson.

Dit això, anem per feina...

"En informàtica una còpia de seguretat (backup en anglès)  fa referència a la còpia d'informació que es realitza per tal de ser  restaurada en cas de pèrdua de dades o en cas de ser requerida amb  posterioritat."

En canvi, en un entorn domèstic, en tindríem prou fent una còpia cada mes alternant el suport. Per exemple, tinc dos discs durs externs, un mes faig la còpia al disc A, el següent més al B i després tornaria a sobreescriure el disc A, etc.

Etiquetar degudament els mitjans on fem les còpies per a localitzar-los i identificar-los fàcilment.

És altament recomanable, en entorns professionals, que els mitjans on fem les còpies s'emmagatzemin en una caixa de seguretat a ser possible ignífuga.

També és convenient tenir, com a mínim, la copia setmanal emmagatzemada en una localització diferent de l'entorn de treball.

En un entorn domèstic el mitjà que triem per a fer les còpies ha de ser exclusiu per a aquest propòsit. Això de fer còpies en un disc dur extern en el qual també hi tenim pel·lícules i el connectem a la tele resta moltíssima fiabilitat al suport. La idea perquè la còpia sigui de seguretat és la següent: Connectem el disc dur, fem la còpia, desconnectem el disc dur, i el desem a un calaix fins al pròxim cop que decidim fer una altra còpia.

Amb això que he exposat ja hauríem de tenir clar què és una còpia de seguretat. Aviat publicaré la segona part on parlaré de maquinari específic per a les còpies.

En primer lloc hem d'indicar la longitud de la contrasenya, jo acostumo a posar 12, després marcarem la opció "With Special Characters" i després generem la contrasenya fent clic a "New Password". I ja tenim generada la nostra contrasenya "aleatòria".

En primer lloc vull explicar aquest concepte. La paraula embut, portada al món de la informàtica, principalment fa referència a la devallada de rendiment de la màquina a causa de la transmissió interna de dades i, en concret, a les dades que es llegeixen o s'escriuen al disc dur.

Entendreu millor el concepte de l'embut (obviant moltíssims detalls) posant com a exemple velocitats reals de transferència d'informació:

Una altra cosa important abans d'entrar en matèria: Si deixes el portàtil damunt la taula i no el toques, seria lògic pensar que no fa res. Bé, no fa res que tu puguis veure, però et puc ben assegurar que internament no para de treballar: Un bon grapat de processos s'estan executant en segon pla. el rellotge, els processos que escolten continuament què passa al teclat o al ratolí, un munt de serveis interns, l'antivirus, la informació que continuament s'està enviant a la pantalla (encara que no hi hagi canvis)...

A la imatge que teniu a la dreta veureu l'activitat del disc dur capturada durant una estona de no fer-hi res.

Ara ja puc entrar en matèria...

La resposta és si. Malgrat que la tendència quan es nota lentitud al portàtil és començar a fer caixa amb la intenció de comprar-ne un de nou, caldria valorar si pot sortir a compte substituir-ne algun dels components (el disc dur en primer lloc i la memòria RAM de manera opcional) per tal de reduir l'efecte embut que he comentat a l'inici d'aquest article.

El disc dur és el component dels ordinadors que menys ha evolucionat. Si que són més ràpids, tenen més capacitat i són més petits... Però si mirem l'interior d'un disc dur actual i el comparem amb un de fa 30 anys, veurem que els elements que tenen són els mateixos. Però fa uns quants anys van arribar al mercat les unitats SSD (és incorrecte anomenar-los disc dur SSD o disc SSD, no són discs!). Aquestes unitats tenen un parell de factors que els fan molt més ràpids que els discs durs mecànics:

Quan he parlat del disc dur he sigut optimista dient que arribaven a transferències de 120MB/s, en el cas de les unitats SSD seré realista i diré que les velocitats són de 540MB/s. Aquestes altes velocitats i gràcies als temps de resposta tant baixos, ajuden a dissimular molt, però molt, el maleït embut.

El rendiment d'una unitat SSD en un portàtil antic dependrà de la interfície SATA que tingui. Aquesta interfície, per dir-ho d'una manera poc ortodoxa, és l'autopista que connecta el disc dur o la unitat SSD amb "l'ordinador". Sense entrar en detalls tècnics només em centraré en les velocitats de transferència de dades de cada versió de SATA:

Un altre detall a tenir en compte, i serà ben obvi: Si connecto una unitat SSD SATA-III a un bus SATA la velocitat màxima serà la més lenta de les dues. Això cal tenir-ho molt clar.

Per esbrinar quin tipus de SATA té el portàtil podrem consultar el manual, cercar a internet tenint a ma el model exacte del portàtil (acostuma a estar situat a la part de sota) o, més fàcil encara, utilitzant alguna utilitat com Crystal Disk Info.

La millor manera de preparar una valoració és fent-ho amb un portàtil antic al costat, i així ho estic fent mentre vaig escrivint aquest article. En el meu cas es tracta d'un Dell, que va sortir a la venda l'any 2013. Té un processador Intel i5 de dos nuclis i 4 fils de procés. Compta amb 8 GB de memòria RAM i un disc dur de 320GB. Corre el sistema operatiu Windows 7. La interfície SATA (ho he mirat amb la utilitat Crystal Disk Info) és SATA-III.

Amb questes dades...

A molts fòrums i webs quan es parla de les unitats SSD, es deixa anar un eslògan que pot sonar sensacionalista que més o menys ve a dir: "Augmenta el rendiment del teu ordinador 10 vegades". Ja veurem si això és cert o no.

Amb la informació que tinc fins ara crec que val molt la pena allargar-li la vida a aquest portàtil. Amb 8 GB de memòria RAM aniré sobrat per a fer córrer Windows 10 i aplicacions ofimàtiques, accés a internet, xarxes socials, email... Perfecte per a la utilitat que li voldria donar. La decisió ja està presa: Li donaré uns quants anys més de vida.

Material:

Servei técnic:

Pot variar entre 30€ i 60€. Depenent del temps que s'hagi de dedicar a l'hora d'obrir el portàtil i de si volem una instal·lació neta o una rèplica exacta de disc dur a SSD*.

També existeix la opció de fer-ho un mateix, però això comporta certs riscos. Prepararé un article explicant pas per pas com fer això.

Material: 100€ + Mà d'obra: 60€ Ens faria un total de 160€.